Teniu pàgina web? Us agradaria organitzar un sopar amb els del vostre curs?

Voleu posar la vostra adreça de correu electrònic en aquesta pàgina?

Envieu les vostres propostes i suggeriments!

CELEBRACIÓ  DE L’HOMENATGE AL MESTRE SR. JOSEP ROIG BENACH

28 de maig del 2010

Tot va començar l’estiu del 2009. En Manel va escriure unes paraules a la web del Centre Escolar Roig-Tesàlia, al Racó dels exalumnes.

Una mica de broma, però el contingut portava records molt entranyables i seriosos. Després el Joan s’hi va afegir, i va voler dir la seva, també hi va escriure. El motiu principal era el reconeixement d’afecte i gratitud pel nostre Mestre.

Es van produir un seguit de correus entre ex-alumnes, en que el Manel ressalta  que feia 50 anys des que vam deixar l’Acadèmia Roig, i caldria fer alguna cosa per celebrar-ho. Ens vam citar el Manel, el Josep Mª i el Joan, en primer lloc per veure com érem després de tant temps, i amb sorpresa veiem que l’únic dels tres que no ha canviat és el Manel, llevat d’algun cabell blanc. Comencem a plantejar l’homenatge, doncs coincidim en que som com som i hem arribat fins aquí, i tot el de bo que som,  gràcies a les ensenyances i el patró que ens va marcar el nostre estimat Mestre Sr. Roig.

El següent pas va ser localitzar la resta de companys i companyes. Aquí va fer una feina digna del Servei d’Intel·ligència el company Manel: ens va localitzar a tots. Entre mig dels e-mails i les converses, es produeix el trist fet de que la nostra companya Mercé Roig ens va deixar. De les dues noies que van començar en el primer grup de Batxillerat, ella era una, i era filla del Sr. Roig. La tindrem sempre en el nostre record, i va estar present en els nostres pensaments el dia de l’homenatge.

També calia parlar amb la Direcció del Centre Escolar per si acceptaven que tots nosaltres féssim aquesta commemoració interrompin  l’activitat lectiva. Vam presentar el plantejament de l’homenatge i ens van dir que els hi feia molta il·lusió de que tots plegats hi fóssim, i es va marcar com el dia més adient per combinar amb les activitats del Centre  el 28 de maig.

Poc a poc va anar arribant el dia senyalat.  Les converses entre companys es van anar produint, tant via correu electrònic com directament per telèfon. Tots ens vam parlar, la Mª Coral Guardia, el Jordi Vall, el José Agustín Eguiguren, i el triplet de Barcelona que ens vèiem personalment en certa freqüència. Hi van haver algunes reticències al pensar que la trobada després de tants anys podria ser un moment fred i, fins i tot, tens. La Mª Coral se sentia una mica incòmoda d’ésser ella sola amb la resta de companys. La por de no saber què dir desprès de tants anys era el principal repte. Però aquest temor es va vèncer, tothom va estar disposat a venir, sortosament. La Mª Coral ens va avisar de que vindria més tard de l’hora prevista, perquè per motius de feina no podria estar a l’acte d’homenatge, però que ja tenia ganes de veure’ns a tots.

Gran dia el 28 M

Va arribar el dia senyalat, el Jordi ens va trucar dies abans per dir que estava instal·lat en un hotel de la costa per gaudir de uns dies de vacances, i que tenia moltes ganes de veure’ns a tots. El José Agustín també va trucar el dia abans avisant que ja estava a Barcelona. Tot anava sobre la previsió feta. Per fer una mica de preludi del acte i per saber com ens havia canviat la cara, ens vam citar al punt on hi havia la Acadèmia Roig quan vam acabar el Batxillerat, al carrer Padilla  tocant a Travessera de Gràcia. Avui hi ha un restaurant de tipus oriental, però el lloc era emblemàtic.

Els primers en arribar vam ser els que vivim a Barcelona, el Josep Mª, el Manel i el Joan, es van fer les presentacions de rigor de les parelles i prenen una beguda vam esperar que arribessin la resta. Veiem arribar un cotxe amb matrícula francesa, i ja vam veure la silueta del Jordi, la mateixa rialla, el mateix port elegant, el mateix tarannà de quan tenia 14 anys. Tot va ser espontani. Ens vam abraçar, vam sentir aquella emoció continguda, ens va presentar la seva muller, tot com si només hagués passat tres mesos.  Ja veus, érem els mateixos, sentíem el mateix, vas ser fantàstic.

Ens vam posar a xerrar tots, el Jordi una mica més, tenia moltes coses que explicar, només havien passat 50 anys . . ., i mentre s’explicava veiem que un personatge amb barba s’anava atansant al grup com si tingués pressa per estar allí, fins i tot deixava la seva dona endarrerida.  Vaig aixecar la ma, pensant que no podia ser ningú més, i, efectivament, també va respondre a la salutació amb un somriure d’orella a orella: era el José Agustín (Joseba Austin en la seva llengua).   Més abraçades, més presentacions, ja hi érem tots, contents, satisfets, com si no hagués passat res.   Tal com va dir el Joseba Austin en un correu posterior, quan ens va dir que ja estava a casa, de nou (ho transcric tal com ho ha escrit ell):

“Me daba miedo de no sentir lo que verdaderamente quería sentir . . . / . . . Pues eso, de dar miedo el pensar en las reacciones, en los cambios habidos en cada uno de nosotros.   . . . / . . . Desde el primer momento , desde el primer abrazo se sentía algo muy especial. Como si se abriese una caja que hacía tiempo estaba cerrada y al abrirla no extrañas nada de lo que hay en ella.  Una corriente de afecto, cariño . . .    No extrañé nada.”

Aquest és el testimoni d’allò que vam sentir tots.

Després de gaudir una mica de la retrobada, de les explicacions, de la conversa animada, va arribar l’hora d’anar  retre l’homenatge al nostre Mestre, el Sr. Roig, al Centre Escolar Roig-Tesàlia.  Però abans de deixar el punt de trobada vam demanar permís per entrar al restaurant oriental, i dient-los que allí havíem estat estudiant feia 50 anys, vam recordar com estaven les classes, el despatx del Sr. Roig, la classe de Francés, la que estàvem els de Batxillerat, en fi, un motiu més de nostàlgia però també de joia.  I després ja vam encarrilar el carrer cap al Centre Escolar.

L’arribada al Centre va ser altra vagada motiu de alegries al tornar a veure la que nosaltres dèiem la Senyoreta Nuri, també hi havia la Tresa, que era una nena quan vam acabar, ella començava llavors a 1r. Vam visitar les dependències i aules del Centre, ho vam veure tot en plena activitat lectiva, fins que ens van portar a la classe dels més grans i la Sra. Nuria Roig els va explicar qui érem i què anàvem a fer i per què ho volíem fer.

Després de la sorpresa per part de les i dels alumnes, ens vam oferir a que formulessin les qüestions que volguessin, i això va donar lloc a un diàleg molt maco i enriquidor per ambdues parts, en que es va ressaltar la forma d’estudi d’aquells temps i el tarannà del Sr. Roig, el seu esforç i dedicació en tots nosaltres perquè fossem responsables dels nostres actes, el seu mestratge en tot el sentit de la paraula, en tota la seva extensió, el que havia representat per a tots nosaltres la seva forma de fer Escola i el profit que havíem tret de les lliçons que ens donava, no solament de les assignatures, sinó de la forma de comportament.

Les locucions del Jordi i del Joseba van ser les més impactants, les que van fer més impressió, per la seva profunditat i la seva emotivitat. Vam acabar donant consells als alumnes, referent a que han de tenir constància en l’estudi, i que tot l’esforç que ara hi dediquin serà profitós per al dia de demà.

Com diu la Biblia: Qui vulgui escoltar que escolti.

I també transcric l’expressió del sentiment que va manifestar el Jordi en un dels seus correus:

“El Sr. Roig va deixar una marca important en mi. Fora del meu pare, que per a mi era un Deu en persona, és l’home que més ha comptat en la formació de la meva personalitat.”

També és un sentiment que ens l’apropiem tots.

Al acabar els parlaments es va fer el lliurament, per part del Manel i en nom de tots, d’una placa commemorativa homenatjant el nostre Mestre, com agraïment a la seva feina i vocació  i  commemorant el 50è aniversari des que vam acabar el Batxillerat. Vam anar passant per totes les classes del Centre, pels diferents locals en que està repartit, i finalment, l’espai on havíem començat tots, que actualment fa el servei de menjador i cuina pels petits que es queden a dinar al Col·legi . Allí vam tornar a recordar com estava estructurat el local quan vam començar, on estàvem asseguts, etc.  En aquell temps (fa 50 anys) ens semblava tot més gran, i és que nosaltres érem més petits.

I després de 50 anys, després de veure, amb la perspectiva del temps, la gran personalitat del Mestre Sr. Josep Roig i Benach, ens continuem sentint petits. Mai serà prou magnificat l’agraïment al nostre Mestre.

GRÀCIES  SR. ROIG

Joan Serra – Exalumne de la Acadèmia Roig (1956-60)                                                                              Juny del 2010

Tot just estrenar la nova web ja hem rebut e-mails d’antigues alumnes, concretament  de la Nelly Sánchez i de la Marta Juan . A totes dues els hi agraïm els records que tenen de l’ escola, també nosaltres les recordem. Les dues volen posar-se en contacte amb companys/es de les seves respectives promocions per organitzar algun sopar

La Marta ja ens ha enviat e-mails d’alguns dels seus companys: l’Alberto Luque, Alejandro Avilés, Ricard Forcada i Jordi Martín.  Esperem que tots aquells que estiguin interessats en les trobades és posin en contacte amb les seves companyes o enviín el seu e-mail o telèfon a l’escola.

========================================================

Més noticies d’ exalumnes:

Fa temps que la Mònica Martin es va posar en contacte amb nosaltres des d’ Italia . Perdona Mònica per no fer-ho constar fins ara, però el temps passa volant!

Fa poc ha estat la Estela Borrell qui ens ha fet arribar el seu record de l’ escola,  per cert  molt gratificant i ens ha dit que també li faria il.lusió tenir noticies dels seus antics companys/es de classe i per això ha autritzat a l’ escola facilitar el seu e-mail a aquells que els interessi  posar-se en contacte amb ella.

També, en Jordi Abadia ens ha fet arribar la seva salutació i, com tots, us anima a que us poseu en contacte amb ell per recordar vells temps.

=======================================================.

Constantment rebem mostres d’afecte de molts ex-alumnes que ens donen ànims per continuar en la nostra tasca. Pot ser que alguns d’ells no rebin resposta, el temps passa volant, però tots els tenim a la nostra memòria. El mes de juliol l’Oriol Salvador ens va comentar que havia creat un grup d’ex-alumnes a la web facebook.com .Van començar uns quants i ja en són una colla.N’hi ha de totes les generacions.
========================================================

Hem rebut noticies de la Sònia Piñero i de la Carmen Remigio. Totes dues ens envien el seu record i demanen tenir contactes amb companys de la seva promoció per tal d’organitzat trobades.
Una forta abraçada!!!
========================================================

Senyor Josep Roig Benach,  MESTRE

Pastanaga, ets un partanaga !!
El futur és a mans del mestre d’escola (Victor Hugo)

Pastanaga, ets un pastanaga!…la veu del Senyor Roig retrunyia per tota la classe quan estava fart de les bestieses que li dèiem en respondre a les preguntes de les lliçons, i de les que fèiem en els treballs de l’escola.

I després ens castigava fins les dues del migdia, o fins a quarts de vuit del vespre, per tal que reféssim els treballs, o que estudiéssim allò que no sabiem, o a voltes, ens feia copiar cent vegades alguna frase de les seves, que havíem de dur signada pels pares.

Sant baró !

Això valia per a tots, menys per a en Josep Maria, que tenia dos privilegis; el primer compartit amb la Maria Mercè, i el més important, ser el seu fill; el segón, en exclusiva, dur-se algun calbot, això si amb molt de “carinyo”.

I ara, em venen tots els records, i se’m fa un nus a la gola, i se m’humitegen els ulls, com quan vaig assistir al seu comiat a l’inici de l’any 1981.

I és que ell gaudia amb la seva feina, millor dit amb la seva vocació, sempre pendent de nosaltres sense deixar-nos de petja, fent-nos treballar, fent-nos estudiar de valent.

Ell i la que llavors era la “Senyoreta Núria”, i avui és la Senyora Núria Roig.

Un altra santa !!

Amb les classes de llatí (a mí no m’entrava ni a cops de martell, i ara l’enyoro), de geografia, d’història, sentint les nostres bestiesses (jo que procurava estudiar el mínim, per a treure’n el màxim, i d’aquesta manera l’espifiava sempre), organitzant-nos visites a museus, on en alguna ocasió fórem rebuts pel mateix director del museu.

I la Senyora Roig, Na Montserrat, que en alguns moments ens havia de vigilar, per tal que el Sr Roig pogués atendre alguna urgència…

I tots nosaltres, petita colla d’incivics que al carrer Padilla agafàrem un professor de cap d’esquila i el martiritzàvem tirant-li guixos pel cap quan no ens veia…

I amb tot això, ara, soc conscient del molt que li dec, que li devem, del molt que feu per nosaltres, Josep Maria, Maria Mercè, Coral, Joan, José Agustín, Pedro José, Jordi, Oscar…ara escampats pel món, i duent dintre nostre el record inesborrable d’un home a qui ,en la seva grandiosa humilitat, només el puc recordar d’una manera:

Senyor Roig i Benach, MESTRE.

Manel Perera, alumne els cursos 1956-57 al 1959-1960.

Manel, en nom de tots els qui encara formem part de l’Escola, moltes gràcies pels teus records!!!

========================================================
I continuem reben noticies dels nostres exalumnes. Aquesta vegada és la Immaculada Miralles Clemente qui ens ha emocionat amb els seus records!
========================================================

Només començar el nou Curs, 2009-2010, en Joan Serra i Jové ens ha fet arribar els seus pensaments. Aquí els teniu:

El record que ens ha fet arribar l’antic company Manel Perera és digne de menció. No hi ha ni una lletra que s’hagi de rectificar.

El cert és que m’ha passat davant al fer l’elogi del Sr. Josep Roig i Benach, si, amic Manel, has escrit el que jo portava dins meu des de fa molts anys. Sempre he pensat i amb un ferm convenciment que he tingut un MESTRE, i aquest MESTRE  ha estat el Sr. Roig.   Ha estat un autèntic mestre per a tots els que vam tenir la sort de estar inscrits en aquella modesta Acadèmia del carrer Marina 337, modesta d’aspecte, però amb un esperit de superació i un afany de fer escola com poques se’n podien trobar.  I tot aquest esperit i afany el portava el Sr. Josep Roig, i ens el anava transmeten  a tots, d’una forma callada però constant.

Recordo que hi havia dies que ens donava classes de “Urbanidad”. Una assignatura que hi anem escassos actualment. Eren xerrades molt gràfiques que ell ens les anava introduint dins nostre, i que a mi m’han servit molt en el desenvolupament personal.  No era cap assignatura establerta del programa d’estudis, però aquí es veia la professionalitat i la vocació del MESTRE, doncs ell creia que aquells marrecs se’ls hi havia d’inculcar les lliçons necessàries per anar pel mon amb responsabilitat.    Ens estava fent homenets i nosaltres no ho veiem en aquells moments.

Tal com diu el company Manel, només el podem recordar d’una manera:

El nostre MESTRE,  el Sr. Roig.

Gaire bé tots vam estar honorats amb el títol de “pastanaga” , qui més qui menys fèiem les nostres particulars pífies.  I jo el primer.

No puc trobar les paraules que expressin amb la adequada magnitud el sentiment de gratitud que tinc per al meu MESTRE, el nostre MESTRE, doncs recordo com es va preocupar per fer-me aprendre a estudiar, jo no sabia com estudiar, i ell, em va dedicar molt temps per aconseguir que jo aprengués com s’havien d’estudiar les lliçons dels llibres de text.

M’agradaria fer menció d’altres   dels ex-alumnes  que em venen al cap:  l’Ignasi  (Nasito, pels íntims), la Nicole  (la nena francesa que va venir més tard), el Pablo Miguel,  i també recordo que a pàrvuls hi havia una nena petita que es deia Tresa i un nen molt petit que es deia Jordi (“Toi” per la família) i la Tresa en tenia molta cura del petit.  Records entranyables.

I tot això va començar en un pis del carrer Marina 337, l’entresòl.  Hi havia dos terrassetes que hi fèiem el descans, des d’allà recordo que el Sr. Roig mirava un pati molt gran que hi havia baix, i deia:  “Aquest pati l’hauria de tenir jo per l’Acadèmia “.  I la seva visió va esdevenir una realitat, després de passar per un local del carrer Padilla, va tornar al costat dels orígens, i el que era un supermercat es va transformar en el Centre Escolar Roig Tesalia.

No vull passar per alt la mostra d’afecte i de gratitud per la Sra. Montserrat, que esporàdicament ens “controlava”, i a la que també vam fer enfadar en alguna ocasió, i mira que tenia paciència amb nosaltres. No vam saber veure en aquell moment l’esforç que estaven fent perquè tots nosaltres fossem  persones de bé.  Hi van dedicar una part de la seva vida, per vocació, pel sentiment de fer una feina de formació integral.

A tots el meu sentiment d’afecte i d’agraïment. Però d’una forma molt especial per al nostre MESTRE.

Sr. Roig,  GRÀCIES.

Joan Serra i Jové
Alumne 1ª promoció   Acadèmia Roig

Setembre 2009

========================================================

Els alumnes de la 1a promoció continuen enviar-nos els seus records. Ara ha estat en Jordi Vall des de París.

” Escribo en castellano, pues mi catalán escrito no lo entiendo ni yo.

He pasado toda mi carrera en Francia, pero siempre he tenido un recuerdo cariñoso de los años que pasamos en la Academia Roig. Es verdad que el Sr. Roig dejó una marca indeleble en cada uno de nosotros, y como dicen el Manel y el Juan en el rincón de los ex alumnos, fué un MAESTRO.

Tengo dos hijas profesoras, a las cuales les hice parte de mi experiéncia en la Academia y del sentimiento agradecido que guardo siempre al Sr. Roig. Sus cursos fueron el cimiento en el cual se construieron nuestras personalidades. Muchas gracias Sr Roig.

Mil veces de acuerdo con el Manel para reunirnos y hacer una fiesta.

Desde París un saludo cariñoso.”

Jordi Vall.   Barcelona, Novembre del 2009.

Moltes gràcies Jordi !!!
========================================================

En Manel Escacena ens ha fet arribar aquest webmail dedicat a tots els alumnes i exalumnes de l’escola:

‘A tots els alumnes i ex-alumnes,

El meu nom és Manel i vaig estudiar a l’escola Roig-Tesalia des de maternal fins a vuitè. Donat que els meus pares encara viuen al barri i jo hi vaig cada dia, encara em trobo pels carrers a moltes de les professores que vaig tenir en el seu dia. Les podria nomenar per ordre cronològic, l’Imma, la Mercè, la Montserrat Roig, l’Olga, la Montserrat de segon (així li dèiem per diferenciar-la de la de primer!), la Josepa, la Magda, la Núria Sàbat, la Pilar, la Lluïsa, l’Àngel Domínguez, la Teresa i la Núria (espero no deixar-me a ningú!).

Hi ha gent que s’alegra d’haver estudiat en grans escoles pertanyents a congregacions i amb grans estructures, jo en canvi estic totalment orgullós d’haver estudiat en una escola petita i familiar, perquè és això el que érem: una família. Tot i que no vam tenir la sort de conèixer al Mestre Roig, tots de petits ens miràvem la seva foto, que suposo encara presideix el piano, i el vèiem com un avi, com una figura amb autoritat i estima (qui no recorda la xocolatada que fèiem en el seu honor? Espero que encara es faci!).  A més d’una molt bona educació i cultura, a l’escola Roig-Tesàlia ens van transmetre valors, quelcom molt d’important que molts nens d’avui en dia no reben.

Quina gràcia m’ha fet quan he llegit les paraules de l’ex-alumne que explicava que el senyor Roig els impartia l’assignatura d’Urbanitat. M’ha vingut a la ment la gran tasca que la Núria Roig feia a Història, ella feia que la Història fos interessant i sempre intentant explicar-la de manera imparcial. Recordo encara quan ens va gravar a tots els alumnes uns cassettes a mode d’audioguia turística i vam recórrer els carrers de Barcelona amb les seves explicacions; ningú va viure la història de la ciutat com nosaltres ho vam fer, i gràcies a ella! Els alumnes que vam començar des de petits i vam estudiar tota la vida junts encara estem en contacte, i tot és gràcies als valors que tot el professorat ens va transmetre.

I què dir de la Teresa i la seva insistència en que aprenguéssim bé les llengües?  Veig gent de la meva edat que fa unes faltes d’ortografia inversemblants, i no dóno crèdit; la manera en com ella ens va ensenyar la llengua no té preu. Els meus pares provenen d’Andalusia i per tant no vaig tenir la sort de poder comptar amb algú que m’ajudés amb el català a casa, però no va ser necessari, la nostra educació va ser immillorable.

A mi em fa molta ilusió passar per l’escola i trobar-me als antics professors, i veure que tots segueixen igual, i que hi ha nens que continuen rebent aquesta estimació a més d’educació.

Tant de bò hi hagués més escoles com aquestes. Gran part de qui sóc avui en dia ho dec a aquesta escola.

Una forta abraçada

Manel Escacena Chica

Manel  moltes gràcies per els teus records!!!

==============================================